Hola Philip. Te adjunto un track del google earth para que te quede bien claro, si no tienes este programa lo puedes descargar que es gratuito. El carril bici llega hasta Puzol pero yo lo he cortado en el Puig, y sale de Valencia por la rotonda de la entrada norte.
Cuando quedais la proxima vez y donde? Yo en El Puig se solo donde esta monasterio, estacion de los trenes y Colegio Santa Maria del Puig.
Quedamos todos los sábados y domingos a las 9h hasta marzo que supongo que empezaremos a quedar a las 8:30h, en un parque. Te adjunto una foto para que veas donde. Yo este fin de semana no puedo salir pero si te aclaras con la foto puedes pasarte por ahí que siempre hay alguien que sale; y si no el sábado 21 que estaré yo también, quedamos y te recogemos en el Monasterio.
Estas son algunas fotos del sábado, una ruta bastante fuerte aunque no pudimos subir hasta las antenas del Picayo porque estaba cortado por una batida de jabalíes. La ruta de los cuatro picos el Pico del Aguila, la Mola, el Picayo y el Cabesolet (ja, ja, ja). Estás son en el Cabesolet
El domingo hicimos una ruta más suabe que el sábado ya tuvimos bastante. A Portacoeli, luego de Naquera al Pi del salt y para el Puig por los Monasterios. De esta salida no hay fotos porque faltaba el reportero oficial Alex pero tengo los primeros videos. No son muy buenos pero poco a poco manejaré mejor la camarita. El ciclista es Iñaqui, y al que adelantamos es Dani. Como siempre tengo que parar porque he pinchado. [YOUTUBE]http://www.youtube.com/watch?v=cuV0c0hsSVk[/YOUTUBE]
Este video es la segunda parte, después de arreglar el pinchazo. [GVIDEO]http://video.google.es/videoplay?docid=2234446552358844432[/GVIDEO]
Vaya pasada de videos :aplauso2 los mejoraremos cuando pisemos alguna senda. Haber si me hago yo con otra camara y grabamos piques de grupo :rambo Este finde solo saldré el sábado, puesto que me estoy mejorando de la rodilla y no la quiero forzar :biker A cargar baterias, nos vemos el sábado istolas
Trosci, muy guapos los videos, ahora a practicar para poder hacer esto: YouTube - mtb-descenso extremo-my life be like Saldudos
Cuando vengais a LLeida la semana que viene, tu, el nebra, el peris y el xiquet, os enseñare como se hace, jejeje (es decir os lo enseñare en video, no que lo haga yo), jejeje. SAludos
Trosquet, ves entrenándote para cuando vayamos para allá, y entérate bien de alguna rutita buena que haya por ahí. Como se llamaba el pueblo ese por el que se pasa?
Hay estas dos, por la zona que voy a trabajar, pero yo tendria que llevar la furgoneta y esperaros al final. Dades de la ruta nº1 Distància Total: 31.57 Km Desnivell acumulat: 810 metres Dificultat tècnica: mitja Descripció Ens varem trobar a tres quarts de vuit a la Pasarel.la. Temperatura baixa però suportable -uns 6 graus- i temps anticlònic que feia intuir un bon dia de bicicleta. Després de carregar les bicis al remolc (si se m’ocurreix dir-li “carro” i el Paco ho veu, m’engega una filípica) enfilem cap al Monestir de Les Avellanes, a la carretera de Balaguer a Áger. Un cop arribats allí, deixem els trastes de pedalar al Monestir mentre uns altres se’n van a deixar el remolc i els cotxes a Àger, el punt de destí. Aquesta jugada logística la fem per tal de poder tornar en cotxe (serem frikis, pero tontos no som). El Joan estrena una bici doble suspensió, el Carles porta una PDA amb GPS “ketekagas” i el Jaume un altre GPS lligat a la seva Klein, mentre algú comenta que som un club de pijos. No em sorpren que ningú li porti la contrària. Amb tota aquesta ferralla iniciem la ruta a les 9:28 GPS-time. Aquella temperatura agradable de Lleida ha desaparegut, i aquí fa un fred que t’hi cagues. Per sort, anem ben equipats amb teixits tècnics (...ja sabeu, ...el tema aquell dels pijos i tal i qual). Comencem a pedalar i aviat veiem que no serà un passeig per la Mitjana. Encara no hem entrat en calor i ja posem lo molinet. Pedalem amunt, després per avall, i arribem al fons d’un barranc on hi havia boira gebradora i un fred de mil dimonis. Entre la boira hi havía uns altres frikis (probablement escaladors) que intentaven calentar-se fent foc. Després de fer unes fotos per a inmortalitzar la boira (...ja veus, com si no l’haguessim vista mai, la **** boira) observem al GPS que només cal pujar 200 metres de desnivell per arribar al lloc de l’esmorzar: el poblet de Santa Linya. Aquest tram es fa durillo, i mentre pedalem amunt, els ciclistes ens dediquem crits d’ànim i uns quants renecs. En la pujada deixem la boira a sota, i ens trobem un cel blau i un sol enlluernador. Finalment arribem a Santa Linya. Ara només es tracta de trobar el centre neuràlgic del poble: lo bar. Lo bar està tancat, pero en aquests poblets l’amo hi deixa sempre un paper amb el telèfon on se’l pot localitzar. (No es tracta de deixar el negoci desatès). En aquest cas, l’amo es diu “l’americà”. Acollonant. Al bar també hi fan cap els friki-escaladors que feien foc. Ens diuen que aprop hi ha una cova molt gran que algú va batejar inteligentment amb el nom de “la Cova Gran”. Desistim d’anar-hi perque caldria tornar a baixar al barranc de la boira. Després dels reglamentaris bocates, aulives i carajillos, tornem a agafar les bicis en direcció al port d’Àger. Al poble de Santa Linya observem una ermita envoltada de magatzems, i que passa totalment despercebuda. A quí se li devía ocurrir la nefasta idea de construir just al costat de l’ermita? Qué coi fotia l’alcalde? Esperem que algún polític passi per aquell lloc, que decideixi fotre a terra aquells magatzemots i que l’ermita pugui lluir com ho ha fet durant segles. Bé, als voltants de la una del migdia arribem a l’ermita de Sant Jaume de Cas, on també hi ha una torre de guaita molt ben conservada. El Carles aprofita per a explicar que a l’època de les invasions dels moros (...els d’abans) a les torres hi vivia un tio a qui li portaven menjar un cop cada dos setmanes. Tots ens imaginem quina vida més merdosa havia de ser estar en el cul del mon esperant el jalo cada quinze dies, sense res més que fer que guaitar per si venen els moros, sense tele, ni mòbil ni internet. Continuem la marxa. Al cap de poc, arribem al Port d’Ager, cota màxima de la sortida, i on comença lo que hauria de ser la part més divertida de la ruta: el descens fins a Ager seguint una antiga calçada romana. ...i aquí faig un alto. He de dir que l’única informació sobre calçades romanes que tenia el que us escriu aquesta crònica procedia dels còmics d’Astèrix. Suposava (inocent de mi) que aquestes calçades estaven formades per grans lloses uniformes on els romans anaven i venien amb les seves quàdrigues i on l’Obèlix traginava els seus menhirs. Una autopista, vaja. Bueno, doncs al cap de cinc minuts de (intentar) pedalar per la calçada romana dels collons, l’únic pensament que em venia al cap era “mecagon els ***** romans i la mare que els va parir!”. Obviament no m’esperava una escultura de marbre a cada cinquanta metres, ni un bust del César a cada rotonda. Pero sinzerament, m’esperava algo més d’uns individus capaços d’aixecar el Coliseu de Roma o l’aqüeducte de Segòvia. Enlloc de lloses grans i uniformes com als tebeos de l’Astèrix, alguns trams son un munt de pedrots posats de qualsevol manera, amb una pendent que t’hi cagues, que més que una via romana sembla una tartera pollosa. Bé, ara que hi penso, no sé de qué m’extranyo: es evident que a Catalunya el dèficit de infraestructures ve de lluny. Després d’uns primers metres bastant complicats, la via romana es torna amable i permet disfrutar del descens. De qualsevol manera, els bikers som d’una raresa tant extrema que li trobem gust a les dificultats. Aquí vaig veure clarament la diferència entre muntar una “doble” i una bici rígida com la meua. Mentre jo anava cagant-me amb tota la Roma Imperial a cada pedalada, el Joan Nadal baixava com un senyor amb la seua suspensió al darrera. En el darrer tram vaig poder tastar la Specialized “full suspension” que amablement em va cedir lo Carles Pujol, i -ah collons!- altra cosa és. Entre aquesta prova empírica i la convincent filosofia de la vida que té el Paco (“la vida son quatre dies, i són per a disfrutar”, em sembla que ja sé que posaré a la carta als reis. Total, que sense incidències remarcables varem arribar a Àger, on ens esperaven els cotxes per a poder tornar a casa. Una bonica ruta amb un paisatge espectacular, que formará part de la volta btt per etapes a les terres de Lleida. Mentrestant, i tornant als romans…gaudeamus igitur iuvenes dum sumus. Ruta nº2: El Congost de Montrebei Introducció Segons els entesos, la ruta de "Ager-Congost de Montrebei", es una de les rutes de BTT més dures que es poden fer a Catalunya. Són 58 kilòmetres que es recorren en 6-8 hores i que transcorren per uns dels indrets mès espectaculars i insòlits de Catalunya. La dificultat de la ruta és màxima, i requereix un bon estat de forma. El Congost de Montrebei El Congost de Montrebei, situat a la Serra del Montsec entre la comarca lleidatana de La Noguera i l'Aragó, és un dels indrets més espectaculars, salvatges i impresionants que podem trobar a la nostra geografia. Al llarg dels segles, el riu Noguera Ribagorçana s'ha anat obrint pas a través de la serra del Montsec fins a arribar a excavar unes parets gairebé verticals de 500 metres d'alçada. Les parets de roca de color taronja amaguen al fons l'aigua del riu, d'un brillant color blau turquesa. En la paret del costat català es va obrir l'any 1982 el "Pas Nou de Montrebei". Es tracta d'un camí excavat en la roca per la ENHER a mitja alçada de la paret durant més d'un kilòmetre de recorregut. Es una obra espectacular, en un indret impresionant. En una cota inferior de la mateixa paret, existeix encara el pas vell de Montrebei, que està quasibé tot l'any cobert d'aigua després de la construcció de la presa de Canelles. Darrerament, s'està estudiant la declaració de l'entorn del Congost com a Patrimoni de la Humanitat, el qual inclou, com a curiositat, una reserva de nútries. Ruta Des de la població d'Àger (700 metres d'alçada) s'inicia una pista forestal de 15 kilòmetres cap al Montsec d'Ares. Són dues hores de pujada continuada que cal prendre's amb paciència fins arribar a Coll d'Ares (1.544 m). Si encara queden forces, es pot coronar la serra amb el pic de Sant Alís (1.678 m), des d'on hi ha una rampa de vol de parapent i ala delta i una magnífica vista al Nord i al Sud. Aquí s'imposa una pausa i alguna cosa de menjar. Canyaaaaa! Per la cara nord del Montsec tenim 1000 metres de desnivell baixant per una pista que travessa un extens bosc de pi vermell. Són 9 km de ràpid descens que s'han de baixar amb compte, perque el terreny és pedregós i la duració del descens ens pot fer perdre la concentració. Ademés, cal conservar la mecànica, ja que encara queda un bon tros i no es tracta de trencar res. Després de la baixada farem una pausa en el petit poble d'Alsamora, on repostarem aigua. Continuarem baixant ara per una carretera asfaltada fins arribar a un desviament a l'esquerra per on anirem vorejant el pantà. Arribarem a un pont penjat i continuarem per la dreta. A partir d'aquí, comença el congost de Montrebei propiament dit. Com podeu veure en la foto, el camí es fica literalment en la roca i encara que es pot fer tot pedalant, no es apte per a gent que pateix de vertígen. Ademés, el terra està ple de gravilla (a quí se li devia ocurrir la brillant idea?) i això fa que la roda del davant no s'adhereixi gaire al terra. Aquí, una pífia es paga molt cara. Després del congost, queda un kilòmetre i mig de carregar la bici a l'esquena fins al refugi de Mas Carlets on cal fer un altre descans. En aquest tram, el que us escriu això va agafar un "pajarraco" memorable. Un cop repostades les suficients energies, encara queden quatre kilòmetres molt durs: un descens complicat, amb molt desnivell i pedregós, seguit d'una forta pujada en zig-zag que s'haurà de fer inevitablement a mà. El suplici acaba en la ermita de la Pertusa, situada en el límit de la roca i on a molts se'ns ha aparegut la Mare de Deu. A partir d'ara només queden uns 13 kilòmetres de carretera asfaltada on es pot "tirar el resto", primer amb lleugera pujada fins a Corçà i després amb suau baixada fins a Àger, on cal recuperar energies en el restaurant del camping. Altimetria de la ruta RECOMANACIONS Material: Lo de sempre: 1 ó 2 cámeres de recanvi, manxa, tronxacadenes i claus allen. Vestimenta: Depen de l'època de l'any. A l'estiu cal tenir en compte de que és el lloc més caluros de Catalunya. Cal portar sabatilles mixtes de bici i treking. Ulleres de sol recomanables. I el casc, sempre el casc. Botiquín: Recomanable desinfectant (Betadine) i crema solar Menjar i beure: Un parell de bocates, glucosa (en barretes energètiques o fruita), aigua o beguda isotònica. Altres consideracions: Convé evitar els mesos de temperatures extremes. Ja és prou dura la ruta per a buscar-te més complicacions. Cal sortir aviat, ja que la duració de la ruta pot ser de 8 hores. Estat de forma: Cal estar en bona forma física, ja que ademés de pedalar, s'ha de carregar la bicicleta a peu durant una o dues hores.
Este video es del domingo pasado, bajando el garbí por la parte sud, en una trialera que estaba bastante mal para bajar. Como de costumbre el Nebra se cayó aunque esta vez solo una vez, va mejorando. :aplauso3 [YOUTUBE]http://www.youtube.com/watch?v=TCk4lT-3BKY&feature=channel_page[/YOUTUBE]
Bueno, y cuando toca ver esos videos de Lleida??? Trosci, hoy me he entrenado por aqui, en la zona, y aunque casi me pierdo por las montañitas, ha estado bien, un poco mas y no llego a casa por las rampas. Saludos
He tardado un poco pero ya están los vídeos del 28 de Febrero. Están hechos en Camarasa (Lleida) subiendo y bajando de la ermita de Sant Antoni Los participantes fuimos Toni, Vicente, Nebra, Pacha y yo, Victor.
Este es el primer vídeo que hicimos por una sendita pero subiendo, habría sido más divertida bajando. [YOUTUBE]http://www.youtube.com/watch?v=kFYUIVe4FDI[/YOUTUBE]
